Ñàéò ïîå糿, â³ðø³, ïîçäîðîâëåííÿ ó â³ðøàõ ::

logo

UA  |  FR  |  RU

Ðîæåâèé ñàéò ñó÷àñíî¿ ïîå糿

Á³áë³îòåêà
Óêðà¿íè
| Ïîåòè
Êë. Ïîå糿
| ²íø³ ïîåò.
ñàéòè, êàíàëè
| ÑËÎÂÍÈÊÈ ÏÎÅÒÀÌ| Ñàéòè â÷èòåëÿì| ÄÎ ÂÓÑ ñèíîí³ìè| Îãîëîøåííÿ| ˳òåðàòóðí³ ïðå쳿| Ñï³ëêóâàííÿ| Êîíòàêòè
Êë. Ïîå糿

 x
>> ÂÕ²Ä ÄÎ ÊËÓÁÓ <<


e-mail
ïàðîëü
çàáóëè ïàðîëü?
< ðåºñòðaö³ÿ >
Çàðàç íà ñàéò³ - 1
Íåìຠí³êîãî ;(...
Ïîøóê

Ïåðåâ³ðêà ðîçì³ðó




John Gower

Ïðî÷èòàíèé : 201


Òâîð÷³ñòü | Á³îãðàô³ÿ | Êðèòèêà

part 3

Explicit  Liber  Secundus




Incipit  Liber  Tercius


                   Ira  suis  paribus  est  par  furiis  Acherontis,
                             Quo  furor  ad  tempus  nil  pietatis  habet.
                   Ira  malencolicos  animos  perturbat,  vt  equo
                             Iure  sui  pondus  nulla  statera  tenet.
                   Omnibus  in  causis  grauat  Ira,  set  inter  amantes,
                             Illa  magis  facili  sorte  grauamen  agit:
                   Est  vbi  vir  discors  leuiterque  repugnat  amori,
                             Sepe  loco  ludi  fletus  ad  ora  venit.


                   If  thou  the  vices  lest  to  knowe,
                   Mi  Sone,  it  hath  noght  ben  unknowe,
                   Fro  ferst  that  men  the  swerdes  grounde,
                   That  ther  nis  on  upon  this  grounde,
                   A  vice  forein  fro  the  lawe,
                   Wherof  that  many  a  good  felawe
                   Hath  be  distraght  be  sodein  chance;
                   And  yit  to  kinde  no  plesance
                   It  doth,  bot  wher  he  most  achieveth
                   His  pourpos,  most  to  kinde  he  grieveth,    10
                   As  he  which  out  of  conscience
                   Is  enemy  to  pacience:
                   And  is  be  name  on  of  the  Sevene,
                   Which  ofte  hath  set  this  world  unevene,
                   And  cleped  is  the  cruel  Ire,
                   Whos  herte  is  everemore  on  fyre
                   To  speke  amis  and  to  do  bothe,
                   For  his  servantz  ben  evere  wrothe.
                   Mi  goode  fader,  tell  me  this:
                   What  thing  is  Ire?  Sone,  it  is    20
                   That  in  oure  englissh  Wrathe  is  hote,
                   Which  hath  hise  wordes  ay  so  hote,
                   That  all  a  mannes  pacience
                   Is  fyred  of  the  violence.
                   For  he  with  him  hath  evere  fyve
                   Servantz  that  helpen  him  to  stryve:
                   The  ferst  of  hem  Malencolie
                   Is  cleped,  which  in  compaignie
                   An  hundred  times  in  an  houre
                   Wol  as  an  angri  beste  loure,        30
                   And  noman  wot  the  cause  why.
                   Mi  Sone,  schrif  thee  now  forthi:
                   Hast  thou  be  Malencolien?
                   Ye,  fader,  be  seint  Julien,
                   Bot  I  untrewe  wordes  use,
                   I  mai  me  noght  therof  excuse:
                   And  al  makth  love,  wel  I  wot,
                   Of  which  myn  herte  is  evere  hot,
                   So  that  I  brenne  as  doth  a  glede
                   For  Wrathe  that  I  mai  noght  spede.        40
                   And  thus  fulofte  a  day  for  noght
                   Save  onlich  of  myn  oghne  thoght
                   I  am  so  with  miselven  wroth,
                   That  how  so  that  the  game  goth
                   With  othre  men,  I  am  noght  glad;
                   Bot  I  am  wel  the  more  unglad,
                   For  that  is  othre  mennes  game
                   It  torneth  me  to  pure  grame.
                   Thus  am  I  with  miself  oppressed
                   Of  thoght,  the  which  I  have  impressed,      50
                   That  al  wakende  I  dreme  and  meete
                   That  I  with  hire  al  one  meete
                   And  preie  hire  of  som  good  ansuere:
                   Bot  for  sche  wol  noght  gladly  swere,
                   Sche  seith  me  nay  withouten  oth;
                   And  thus  wexe  I  withinne  wroth,
                   That  outward  I  am  al  affraied,
                   And  so  distempred  and  esmaied.
                   A  thousand  times  on  a  day
                   Ther  souneth  in  myn  Eres  nay,              60
                   The  which  sche  seide  me  tofore:
                   Thus  be  my  wittes  as  forlore;
                   And  namely  whan  I  beginne
                   To  rekne  with  miself  withinne
                   How  many  yeres  ben  agon,
                   Siththe  I  have  trewly  loved  on
                   And  nevere  tok  of  other  hede,
                   And  evere  aliche  fer  to  spede
                   I  am,  the  more  I  with  hir  dele,
                   So  that  myn  happ  and  al  myn  hele      70
                   Me  thenkth  is  ay  the  leng  the  ferre,
                   That  bringth  my  gladschip  out  of  herre,
                   Wherof  my  wittes  ben  empeired,
                   And  I,  as  who  seith,  al  despeired.
                   For  finaly,  whan  that  I  muse
                   And  thenke  how  sche  me  wol  refuse,
                   I  am  with  anger  so  bestad,
                   For  al  this  world  mihte  I  be  glad:
                   And  for  the  while  that  it  lasteth
                   Al  up  so  doun  my  joie  it  casteth,    80
                   And  ay  the  furthere  that  I  be,
                   Whan  I  ne  may  my  ladi  se,
                   The  more  I  am  redy  to  wraththe,
                   That  for  the  touchinge  of  a  laththe
                   Or  for  the  torninge  of  a  stree
                   I  wode  as  doth  the  wylde  Se,
                   And  am  so  malencolious,
                   That  ther  nys  servant  in  myn  hous
                   Ne  non  of  tho  that  ben  aboute,
                   That  ech  of  hem  ne  stant  in  doute,        90
                   And  wenen  that  I  scholde  rave
                   For  Anger  that  thei  se  me  have;
                   And  so  thei  wondre  more  and  lasse,
                   Til  that  thei  sen  it  overpasse.
                   Bot,  fader,  if  it  so  betide,
                   That  I  aproche  at  eny  tide
                   The  place  wher  my  ladi  is,
                   And  thanne  that  hire  like  ywiss
                   To  speke  a  goodli  word  untome,
                   For  al  the  gold  that  is  in  Rome        100
                   Ne  cowthe  I  after  that  be  wroth,
                   Bot  al  myn  Anger  overgoth;
                   So  glad  I  am  of  the  presence
                   Of  hire,  that  I  all  offence
                   Foryete,  as  thogh  it  were  noght,
                   So  overgladed  is  my  thoght.
                   And  natheles,  the  soth  to  telle,
                   Ayeinward  if  it  so  befelle
                   That  I  at  thilke  time  sihe
                   On  me  that  sche  miscaste  hire  yhe,        110
                   Or  that  sche  liste  noght  to  loke,
                   And  I  therof  good  hiede  toke,
                   Anon  into  my  ferste  astat
                   I  torne,  and  am  with  al  so  mat,
                   That  evere  it  is  aliche  wicke.
                   And  thus  myn  hand  ayein  the  pricke
                   I  hurte  and  have  do  many  day,
                   And  go  so  forth  as  I  go  may,
                   Fulofte  bitinge  on  my  lippe,
                   And  make  unto  miself  a  whippe.    120
                   With  which  in  many  a  chele  and  hete
                   Mi  wofull  herte  is  so  tobete,
                   That  all  my  wittes  ben  unsofte
                   And  I  am  wroth,  I  not  how  ofte;
                   And  al  it  is  Malencolie,
                   Which  groweth  of  the  fantasie
                   Of  love,  that  me  wol  noght  loute:
                   So  bere  I  forth  an  angri  snoute
                   Ful  manye  times  in  a  yer.
                   Bot,  fader,  now  ye  sitten  hier    130
                   In  loves  stede,  I  yow  beseche,
                   That  som  ensample  ye  me  teche,
                   Wherof  I  mai  miself  appese.
                   Mi  Sone,  for  thin  hertes  ese
                   I  schal  fulfille  thi  preiere,
                   So  that  thou  miht  the  betre  lere
                   What  mischief  that  this  vice  stereth,
                   Which  in  his  Anger  noght  forbereth,
                   Wherof  that  after  him  forthenketh,
                   Whan  he  is  sobre  and  that  he  thenketh        140
                   Upon  the  folie  of  his  dede;
                   And  of  this  point  a  tale  I  rede.
                   Ther  was  a  king  which  Eolus
                   Was  hote,  and  it  befell  him  thus,
                   That  he  tuo  children  hadde  faire,
                   The  Sone  cleped  was  Machaire,
                   The  dowhter  ek  Canace  hihte.
                   Be  daie  bothe  and  ek  be  nyhte,
                   Whil  thei  be  yonge,  of  comun  wone
                   In  chambre  thei  togedre  wone,      150
                   And  as  thei  scholden  pleide  hem  ofte,
                   Til  thei  be  growen  up  alofte
                   Into  the  youthe  of  lusti  age,
                   Whan  kinde  assaileth  the  corage
                   With  love  and  doth  him  forto  bowe,
                   That  he  no  reson  can  allowe,
                   Bot  halt  the  lawes  of  nature:
                   For  whom  that  love  hath  under  cure,
                   As  he  is  blind  himself,  riht  so
                   He  makth  his  client  blind  also.        160
                   In  such  manere  as  I  you  telle
                   As  thei  al  day  togedre  duelle,
                   This  brother  mihte  it  noght  asterte
                   That  he  with  al  his  hole  herte
                   His  love  upon  his  Soster  caste:
                   And  so  it  fell  hem  ate  laste,
                   That  this  Machaire  with  Canace
                   Whan  thei  were  in  a  prive  place,
                   Cupide  bad  hem  ferst  to  kesse,
                   And  after  sche  which  is  Maistresse        170
                   In  kinde  and  techeth  every  lif
                   Withoute  lawe  positif,
                   Of  which  sche  takth  nomaner  charge,
                   Bot  kepth  hire  lawes  al  at  large,
                   Nature,  tok  hem  into  lore
                   And  tawht  hem  so,  that  overmore
                   Sche  hath  hem  in  such  wise  daunted,
                   That  thei  were,  as  who  seith,  enchaunted.
                   And  as  the  blinde  an  other  ledeth
                   And  til  thei  falle  nothing  dredeth,      180
                   Riht  so  thei  hadde  non  insihte;
                   Bot  as  the  bridd  which  wole  alihte
                   And  seth  the  mete  and  noght  the  net,
                   Which  in  deceipte  of  him  is  set,
                   This  yonge  folk  no  peril  sihe,
                   Bot  that  was  likinge  in  here  yhe,
                   So  that  thei  felle  upon  the  chance
                   Where  witt  hath  lore  his  remembrance.
                   So  longe  thei  togedre  assemble,
                   The  wombe  aros,  and  sche  gan  tremble,        190
                   And  hield  hire  in  hire  chambre  clos
                   For  drede  it  scholde  be  disclos
                   And  come  to  hire  fader  Ere:
                   Wherof  the  Sone  hadde  also  fere,
                   And  feigneth  cause  forto  ryde;
                   For  longe  dorste  he  noght  abyde,
                   In  aunter  if  men  wolde  sein
                   That  he  his  Soster  hath  forlein:
                   For  yit  sche  hadde  it  noght  beknowe
                   Whos  was  the  child  at  thilke  throwe.    200
                   Machaire  goth,  Canace  abit,
                   The  which  was  noght  delivered  yit,
                   Bot  riht  sone  after  that  sche  was.
                   Now  lest  and  herkne  a  woful  cas.
                   The  sothe,  which  mai  noght  ben  hid,
                   Was  ate  laste  knowe  and  kid
                   Unto  the  king,  how  that  it  stod.
                   And  whan  that  he  it  understod,
                   Anon  into  Malencolie,
                   As  thogh  it  were  a  frenesie,                210
                   He  fell,  as  he  which  nothing  cowthe
                   How  maistrefull  love  is  in  yowthe:
                   And  for  he  was  to  love  strange,
                   He  wolde  noght  his  herte  change
                   To  be  benigne  and  favorable
                   To  love,  bot  unmerciable
                   Betwen  the  wawe  of  wod  and  wroth
                   Into  his  dowhtres  chambre  he  goth,
                   And  sih  the  child  was  late  bore,
                   Wherof  he  hath  hise  othes  swore        220
                   That  sche  it  schal  ful  sore  abye.
                   And  sche  began  merci  to  crie,
                   Upon  hire  bare  knes  and  preide,
                   And  to  hire  fader  thus  sche  seide:
                   "Ha  mercy!  fader,  thenk  I  am
                   Thi  child,  and  of  thi  blod  I  cam.
                   That  I  misdede  yowthe  it  made,
                   And  in  the  flodes  bad  me  wade,
                   Wher  that  I  sih  no  peril  tho:
                   Bot  now  it  is  befalle  so,        230
                   Merci,  my  fader,  do  no  wreche!"
                   And  with  that  word  sche  loste  speche
                   And  fell  doun  swounende  at  his  fot,
                   As  sche  for  sorwe  nedes  mot.
                   Bot  his  horrible  crualte
                   Ther  mihte  attempre  no  pite:
                   Out  of  hire  chambre  forth  he  wente
                   Al  full  of  wraththe  in  his  entente,
                   And  tok  the  conseil  in  his  herte
                   That  sche  schal  noght  the  deth  asterte,    240
                   As  he  which  Malencolien
                   Of  pacience  hath  no  lien,
                   Wherof  the  wraththe  he  mai  restreigne.
                   And  in  this  wilde  wode  peine,
                   Whanne  al  his  resoun  was  untame,
                   A  kniht  he  clepeth  be  his  name,
                   And  tok  him  as  be  weie  of  sonde
                   A  naked  swerd  to  bere  on  honde,
                   And  seide  him  that  he  scholde  go
                   And  telle  unto  his  dowhter  so              250
                   In  the  manere  as  he  him  bad,
                   How  sche  that  scharpe  swerdes  blad
                   Receive  scholde  and  do  withal
                   So  as  sche  wot  wherto  it  schal.
                   Forth  in  message  goth  this  kniht
                   Unto  this  wofull  yonge  wiht,
                   This  scharpe  swerd  to  hire  he  tok:
                   Wherof  that  al  hire  bodi  qwok,
                   For  wel  sche  wiste  what  it  mente,
                   And  that  it  was  to  thilke  entente    260
                   That  sche  hireselven  scholde  slee.
                   And  to  the  kniht  sche  seide:  "Yee,
                   Now  that  I  wot  my  fadres  wille,
                   That  I  schal  in  this  wise  spille,
                   I  wole  obeie  me  therto,
                   And  as  he  wole  it  schal  be  do.
                   Bot  now  this  thing  mai  be  non  other,
                   I  wole  a  lettre  unto  mi  brother,
                   So  as  my  fieble  hand  may  wryte,
                   With  al  my  wofull  herte  endite."      270
                   Sche  tok  a  Penne  on  honde  tho,
                   Fro  point  to  point  and  al  the  wo,
                   Als  ferforth  as  hireself  it  wot,
                   Unto  hire  dedly  frend  sche  wrot,
                   And  tolde  how  that  hire  fader  grace
                   Sche  mihte  for  nothing  pourchace;
                   And  overthat,  as  thou  schalt  hiere,
                   Sche  wrot  and  seide  in  this  manere:
                   "O  thou  my  sorwe  and  my  gladnesse,
                   O  thou  myn  hele  and  my  siknesse,      280
                   O  my  wanhope  and  al  my  trust,
                   O  my  desese  and  al  my  lust,
                   O  thou  my  wele,  o  thou  my  wo,
                   O  thou  my  frend,  o  thou  my  fo,
                   O  thou  my  love,  o  thou  myn  hate,
                   For  thee  mot  I  be  ded  algate.
                   Thilke  ende  may  I  noght  asterte,
                   And  yit  with  al  myn  hole  herte,
                   Whil  that  me  lasteth  eny  breth,
                   I  wol  the  love  into  my  deth.        290
                   Bot  of  o  thing  I  schal  thee  preie,
                   If  that  my  litel  Sone  deie,
                   Let  him  be  beried  in  my  grave
                   Beside  me,  so  schalt  thou  have
                   Upon  ous  bothe  remembrance.
                   For  thus  it  stant  of  my  grevance;
                   Now  at  this  time,  as  thou  schalt  wite,
                   With  teres  and  with  enke  write
                   This  lettre  I  have  in  cares  colde:
                   In  my  riht  hond  my  Penne  I  holde,    300
                   And  in  my  left  the  swerd  I  kepe,
                   And  in  my  barm  ther  lith  to  wepe
                   Thi  child  and  myn,  which  sobbeth  faste.
                   Now  am  I  come  unto  my  laste:
                   Fare  wel,  for  I  schal  sone  deie,
                   And  thenk  how  I  thi  love  abeie."
                   The  pomel  of  the  swerd  to  grounde
                   Sche  sette,  and  with  the  point  a  wounde
                   Thurghout  hire  herte  anon  sche  made,
                   And  forth  with  that  al  pale  and  fade    310
                   Sche  fell  doun  ded  fro  ther  sche  stod.
                   The  child  lay  bathende  in  hire  blod
                   Out  rolled  fro  the  moder  barm,
                   And  for  the  blod  was  hot  and  warm,
                   He  basketh  him  aboute  thrinne.
                   Ther  was  no  bote  forto  winne,
                   For  he,  which  can  no  pite  knowe,
                   The  king  cam  in  the  same  throwe,
                   And  sih  how  that  his  dowhter  dieth
                   And  how  this  Babe  al  blody  crieth;        320
                   Bot  al  that  mihte  him  noght  suffise,
                   That  he  ne  bad  to  do  juise
                   Upon  the  child,  and  bere  him  oute,
                   And  seche  in  the  Forest  aboute
                   Som  wilde  place,  what  it  were,
                   To  caste  him  out  of  honde  there,
                   So  that  som  best  him  mai  devoure,
                   Where  as  noman  him  schal  socoure.
                   Al  that  he  bad  was  don  in  dede:
                   Ha,  who  herde  evere  singe  or  rede    330
                   Of  such  a  thing  as  that  was  do?
                   Bot  he  which  ladde  his  wraththe  so
                   Hath  knowe  of  love  bot  a  lite;
                   Bot  for  al  that  he  was  to  wyte,
                   Thurgh  his  sodein  Malencolie
                   To  do  so  gret  a  felonie.
                   Forthi,  my  Sone,  how  so  it  stonde,
                   Be  this  cas  thou  miht  understonde
                   That  if  thou  evere  in  cause  of  love
                   Schalt  deme,  and  thou  be  so  above    340
                   That  thou  miht  lede  it  at  thi  wille,
                   Let  nevere  thurgh  thi  Wraththe  spille
                   Which  every  kinde  scholde  save.
                   For  it  sit  every  man  to  have
                   Reward  to  love  and  to  his  miht,
                   Ayein  whos  strengthe  mai  no  wiht:
                   And  siththe  an  herte  is  so  constreigned,
                   The  reddour  oghte  be  restreigned
                   To  him  that  mai  no  bet  aweie,
                   Whan  he  mot  to  nature  obeie.        350
                   For  it  is  seid  thus  overal,
                   That  nedes  mot  that  nede  schal
                   Of  that  a  lif  doth  after  kinde,
                   Wherof  he  mai  no  bote  finde.
                   What  nature  hath  set  in  hir  lawe
                   Ther  mai  no  mannes  miht  withdrawe,
                   And  who  that  worcheth  therayein,
                   Fulofte  time  it  hath  be  sein,
                   Ther  hath  befalle  gret  vengance,
                   Wherof  I  finde  a  remembrance.      360
                   Ovide  after  the  time  tho
                   Tolde  an  ensample  and  seide  so,
                   How  that  whilom  Tiresias,
                   As  he  walkende  goth  per  cas,
                   Upon  an  hih  Montaine  he  sih
                   Tuo  Serpentz  in  his  weie  nyh,
                   And  thei,  so  as  nature  hem  tawhte,
                   Assembled    were,  and  he  tho  cawhte
                   A  yerde  which  he  bar  on  honde,
                   And  thoghte  that  he  wolde  fonde        370
                   To  letten  hem,  and  smot  hem  bothe:
                   Wherof  the  goddes  weren  wrothe;
                   And  for  he  hath  destourbed  kinde
                   And  was  so  to  nature  unkinde,
                   Unkindeliche  he  was  transformed,
                   That  he  which  erst  a  man  was  formed
                   Into  a  womman  was  forschape.
                   That  was  to  him  an  angri  jape;
                   Bot  for  that  he  with  Angre  wroghte,
                   Hise  Angres  angreliche  he  boghte.    380
                   Lo  thus,  my  Sone,  Ovide  hath  write,
                   Wherof  thou  miht  be  reson  wite,
                   More  is  a  man  than  such  a  beste:
                   So  mihte  it  nevere  ben  honeste
                   A  man  to  wraththen  him  to  sore
                   Of  that  an  other  doth  the  lore
                   Of  kinde,  in  which  is  no  malice,
                   Bot  only  that  it  is  a  vice:
                   And  thogh  a  man  be  resonable,
                   Yit  after  kinde  he  is  menable      390
                   To  love,  wher  he  wole  or  non.
                   Thenk  thou,  my  Sone,  therupon
                   And  do  Malencolie  aweie;
                   For  love  hath  evere  his  lust  to  pleie,
                   As  he  which  wolde  no  lif  grieve.
                   Mi  fader,  that  I  mai  wel  lieve;
                   Al  that  ye  tellen  it  is  skile:
                   Let  every  man  love  as  he  wile,
                   Be  so  it  be  noght  my  ladi,
                   For  I  schal  noght  be  wroth  therby.        400
                   Bot  that  I  wraththe  and  fare  amis,
                   Al  one  upon  miself  it  is,
                   That  I  with  bothe  love  and  kinde
                   Am  so  bestad,  that  I  can  finde
                   No  weie  how  I  it  mai  asterte:
                   Which  stant  upon  myn  oghne  herte
                   And  toucheth  to  non  other  lif,
                   Save  only  to  that  swete  wif
                   For  whom,  bot  if  it  be  amended,
                   Mi  glade  daies  ben  despended,      410
                   That  I  miself  schal  noght  forbere
                   The  Wraththe  which  that  I  now  bere,
                   For  therof  is  non  other  leche.
                   Now  axeth  forth,  I  yow  beseche,
                   Of  Wraththe  if  ther  oght  elles  is,
                   Wherof  to  schryve.  Sone,  yis.
                   Of  Wraththe  the  secounde  is  Cheste,
                   Which  hath  the  wyndes  of  tempeste
                   To  kepe,  and  many  a  sodein  blast
                   He  bloweth,  wherof  ben  agast        420
                   Thei  that  desiren  pes  and  reste.
                   He  is  that  ilke  ungoodlieste
                   Which  many  a  lusti  love  hath  twinned;
                   For  he  berth  evere  his  mowth  unpinned,
                   So  that  his  lippes  ben  unloke
                   And  his  corage  is  al  tobroke,
                   That  every  thing  which  he  can  telle,
                   It  springeth  up  as  doth  a  welle,
                   Which  mai  non  of  his  stremes  hyde,
                   Bot  renneth  out  on  every  syde.    430
                   So  buillen  up  the  foule  sawes
                   That  Cheste  wot  of  his  felawes:
                   For  as  a  Sive  kepeth  Ale,
                   Riht  so  can  Cheste  kepe  a  tale;
                   Al  that  he  wot  he  wol  desclose,
                   And  speke  er  eny  man  oppose.
                   As  a  Cite  withoute  wal,
                   Wher  men  mai  gon  out  overal
                   Withouten  eny  resistence,
                   So  with  his  croked  eloquence        440
                   He  spekth  al  that  he  wot  withinne:
                   Wherof  men  lese  mor  than  winne,
                   For  ofte  time  of  his  chidinge
                   He  bringth  to  house  such  tidinge,
                   That  makth  werre  ate  beddeshed.
                   He  is  the  levein  of  the  bred,
                   Which  soureth  al  the  past  aboute:
                   Men  oghte  wel  such  on  to  doute,
                   For  evere  his  bowe  is  redi  bent,
                   And  whom  he  hit  I  telle  him  schent,      450
                   If  he  mai  perce  him  with  his  tunge.
                   And  ek  so  lowde  his  belle  is  runge,
                   That  of  the  noise  and  of  the  soun
                   Men  feeren  hem  in  al  the  toun
                   Welmore  than  thei  don  of  thonder.
                   For  that  is  cause  of  more  wonder;
                   For  with  the  wyndes  whiche  he  bloweth
                   Fulofte  sythe  he  overthroweth
                   The  Cites  and  the  policie,
                   That  I  have  herd  the  poeple  crie,    460
                   And  echon  seide  in  his  degre,
                   "Ha  wicke  tunge,  wo  thee  be!"
                   For  men  sein  that  the  harde  bon,
                   Althogh  himselven  have  non,
                   A  tunge  brekth  it  al  to  pieces.
                   He  hath  so  manye  sondri  spieces
                   Of  vice,  that  I  mai  noght  wel
                   Descrive  hem  be  a  thousendel:
                   Bot  whan  that  he  to  Cheste  falleth,
                   Ful  many  a  wonder  thing  befalleth,        470
                   For  he  ne  can  nothing  forbere.
                   Now  tell  me,  Sone,  thin  ansuere,
                   If  it  hath  evere  so  betidd,
                   That  thou  at  eny  time  hast  chidd
                   Toward  thi  love.  Fader,  nay:
                   Such  Cheste  yit  unto  this  day
                   Ne  made  I  nevere,  god  forbede:
                   For  er  I  sunge  such  a  crede,
                   I  hadde  levere  to  be  lewed;
                   For  thanne  were  I  al  beschrewed        480
                   And  worthi  to  be  put  abak
                   With  al  the  sorwe  upon  my  bak
                   That  eny  man  ordeigne  cowthe.
                   Bot  I  spak  nevere  yit  be  mowthe
                   That  unto  Cheste  mihte  touche,
                   And  that  I  durste  riht  wel  vouche
                   Upon  hirself  as  for  witnesse;
                   For  I  wot,  of  hir  gentilesse
                   That  sche  me  wolde  wel  excuse,
                   That  I  no  suche  thinges  use.        490
                   And  if  it  scholde  so  betide
                   That  I  algates  moste  chide,
                   It  myhte  noght  be  to  my  love:
                   For  so  yit  was  I  nevere  above,
                   For  al  this  wyde  world  to  winne
                   That  I  dorste  eny  word  beginne,
                   Be  which  sche  mihte  have  ben  amoeved
                   And  I  of  Cheste  also  reproeved.
                   Bot  rathere,  if  it  mihte  hir  like,
                   The  beste  wordes  wolde  I  pike      500
                   Whiche  I  cowthe  in  myn  herte  chese,
                   And  serve  hem  forth  in  stede  of  chese,
                   For  that  is  helplich  to  defie;
                   And  so  wolde  I  my  wordes  plie,
                   That  mihten  Wraththe  and  Cheste  avale
                   With  tellinge  of  my  softe  tale.
                   Thus  dar  I  make  a  foreward,
                   That  nevere  unto  my  ladiward
                   Yit  spak  I  word  in  such  a  wise,
                   Wherof  that  Cheste  scholde  arise.    510
                   This  seie  I  noght,  that  I  fulofte
                   Ne  have,  whanne  I  spak  most  softe,
                   Per  cas  seid  more  thanne  ynowh;
                   Bot  so  wel  halt  noman  the  plowh
                   That  he  ne  balketh  otherwhile,
                   Ne  so  wel  can  noman  affile
                   His  tunge,  that  som  time  in  rape
                   Him  mai  som  liht  word  overscape,
                   And  yit  ne  meneth  he  no  Cheste.
                   Bot  that  I  have  ayein  hir  heste        520
                   Fulofte  spoke,  I  am  beknowe;
                   And  how  my  will  is,  that  ye  knowe:
                   For  whan  my  time  comth  aboute,
                   That  I  dar  speke  and  seie  al  oute
                   Mi  longe  love,  of  which  sche  wot
                   That  evere  in  on  aliche  hot
                   Me  grieveth,  thanne  al  my  desese
                   I  telle,  and  though  it  hir  desplese,
                   I  speke  it  forth  and  noght  ne  leve:
                   And  thogh  it  be  beside  hire  leve,    530
                   I  hope  and  trowe  natheles
                   That  I  do  noght  ayein  the  pes;
                   For  thogh  I  telle  hire  al  my  thoght,
                   Sche  wot  wel  that  I  chyde  noght.
                   Men  mai  the  hihe  god  beseche,
                   And  he  wol  hiere  a  mannes  speche
                   And  be  noght  wroth  of  that  he  seith;
                   So  yifth  it  me  the  more  feith
                   And  makth  me  hardi,  soth  to  seie,
                   That  I  dar  wel  the  betre  preie    540
                   Mi  ladi,  which  a  womman  is.
                   For  thogh  I  telle  hire  that  or  this
                   Of  love,  which  me  grieveth  sore,
                   Hire  oghte  noght  be  wroth  the  more,
                   For  I  withoute  noise  or  cri
                   Mi  pleignte  make  al  buxomly
                   To  puten  alle  wraththe  away.
                   Thus  dar  I  seie  unto  this  day
                   Of  Cheste  in  ernest  or  in  game
                   Mi  ladi  schal  me  nothing  blame.        550
                   Bot  ofte  time  it  hath  betidd
                   That  with  miselven  I  have  chidd,
                   That  noman  couthe  betre  chide:
                   And  that  hath  ben  at  every  tide,
                   Whanne  I  cam  to  miself  al  one;
                   For  thanne  I  made  a  prive  mone,
                   And  every  tale  by  and  by,
                   Which  as  I  spak  to  my  ladi,
                   I  thenke  and  peise  in  my  balance
                   And  drawe  into  my  remembrance;    560
                   And  thanne,  if  that  I  finde  a  lak
                   Of  eny  word  that  I  mispak,
                   Which  was  to  moche  in  eny  wise,
                   Anon  my  wittes  I  despise
                   And  make  a  chidinge  in  myn  herte,
                   That  eny  word  me  scholde  asterte
                   Which  as  I  scholde  have  holden  inne.
                   And  so  forth  after  I  beginne
                   And  loke  if  ther  was  elles  oght
                   To  speke,  and  I  ne  spak  it  noght:    570
                   And  thanne,  if  I  mai  seche  and  finde
                   That  eny  word  be  left  behinde,
                   Which  as  I  scholde  more  have  spoke,
                   I  wolde  upon  miself  be  wroke,
                   And  chyde  with  miselven  so
                   That  al  my  wit  is  overgo.
                   For  noman  mai  his  time  lore
                   Recovere,  and  thus  I  am  therfore
                   So  overwroth  in  al  my  thoght,
                   That  I  myself  chide  al  to  noght:      580
                   Thus  for  to  moche  or  for  to  lite
                   Fulofte  I  am  miself  to  wyte.
                   Bot  al  that  mai  me  noght  availe,
                   With  cheste  thogh  I  me  travaile:
                   Bot  Oule  on  Stock  and  Stock  on  Oule;
                   The  more  that  a  man  defoule,
                   Men  witen  wel  which  hath  the  werse;
                   And  so  to  me  nys  worth  a  kerse,
                   Bot  torneth  on  myn  oghne  hed,
                   Thogh  I,  til  that  I  were  ded,      590
                   Wolde  evere  chyde  in  such  a  wise
                   Of  love  as  I  to  you  devise.
                   Bot,  fader,  now  ye  have  al  herd
                   In  this  manere  how  I  have  ferd
                   Of  Cheste  and  of  dissencioun,
                   Yif  me  youre  absolucioun.
                   Mi  Sone,  if  that  thou  wistest  al,
                   What  Cheste  doth  in  special
                   To  love  and  to  his  welwillinge,
                   Thou  woldest  flen  his  knowlechinge        600
                   And  lerne  to  be  debonaire.
                   For  who  that  most  can  speke  faire
                   Is  most  acordende  unto  love:
                   Fair  speche  hath  ofte  brought  above
                   Ful  many  a  man,  as  it  is  knowe,
                   Which  elles  scholde  have  be  riht  lowe
                   And  failed  mochel  of  his  wille.
                   Forthi  hold  thou  thi  tunge  stille
                   And  let  thi  witt  thi  wille  areste,
                   So  that  thou  falle  noght  in  Cheste,      610
                   Which  is  the  source  of  gret  destance:
                   And  tak  into  thi  remembrance
                   If  thou  miht  gete  pacience,
                   Which  is  the  leche  of  alle  offence,
                   As  tellen  ous  these  olde  wise:
                   For  whan  noght  elles  mai  suffise
                   Be  strengthe  ne  be  mannes  wit,
                   Than  pacience  it  oversit
                   And  overcomth  it  ate  laste;
                   Bot  he  mai  nevere  longe  laste,            620
                   Which  wol  noght  bowe  er  that  he  breke.
                   Tak  hiede,  Sone,  of  that  I  speke.
                   Mi  fader,  of  your  goodli  speche
                   And  of  the  witt  which  ye  me  teche
                   I  thonke  you  with  al  myn  herte:
                   For  that  world  schal  me  nevere  asterte,
                   That  I  ne  schal  your  wordes  holde,
                   Of  Pacience  as  ye  me  tolde,
                   Als  ferforth  as  myn  herte  thenketh;
                   And  of  my  wraththe  it  me  forthenketh.        630
                   Bot,  fader,  if  ye  forth  withal
                   Som  good  ensample  in  special
                   Me  wolden  telle  of  som  Cronique,
                   It  scholde  wel  myn  herte  like
                   Of  pacience  forto  hiere,
                   So  that  I  mihte  in  mi  matiere
                   The  more  unto  my  love  obeie
                   And  puten  mi  desese  aweie.
                   Mi  Sone,  a  man  to  beie  him  pes
                   Behoveth  soffre  as  Socrates    640
                   Ensample  lefte,  which  is  write:
                   And  for  thou  schalt  the  sothe  wite,
                   Of  this  ensample  what  I  mene,
                   Althogh  it  be  now  litel  sene
                   Among  the  men  thilke  evidence,
                   Yit  he  was  upon  pacience
                   So  sett,  that  he  himself  assaie
                   In  thing  which  mihte  him  most  mispaie
                   Desireth,  and  a  wickid  wif
                   He  weddeth,  which  in  sorwe  and  strif    650
                   Ayein  his  ese  was  contraire.
                   Bot  he  spak  evere  softe  and  faire,
                   Til  it  befell,  as  it  is  told,
                   In  wynter,  whan  the  dai  is  cold,
                   This  wif  was  fro  the  welle  come,
                   Wher  that  a  pot  with  water  nome
                   Sche  hath,  and  broghte  it  into  house,
                   And  sih  how  that  hire  seli  spouse
                   Was  sett  and  loked  on  a  bok
                   Nyh  to  the  fyr,  as  he  which  tok        660
                   His  ese  for  a  man  of  age.
                   And  sche  began  the  wode  rage,
                   And  axeth  him  what  devel  he  thoghte,
                   And  bar  on  hond  that  him  ne  roghte
                   What  labour  that  sche  toke  on  honde,
                   And  seith  that  such  an  Housebonde
                   Was  to  a  wif  noght  worth  a  Stre.
                   He  seide  nowther  nay  ne  ye,
                   Bot  hield  him  stille  and  let  hire  chyde;
                   And  sche,  which  mai  hirself  noght  hyde,    670
                   Began  withinne  forto  swelle,
                   And  that  sche  broghte  in  fro  the  welle,
                   The  waterpot  sche  hente  alofte
                   And  bad  him  speke,  and  he  al  softe
                   Sat  stille  and  noght  a  word  ansuerde;
                   And  sche  was  wroth  that  he  so  ferde,
                   And  axeth  him  if  he  be  ded;
                   And  al  the  water  on  his  hed
                   Sche  pourede  oute  and  bad  awake.
                   Bot  he,  which  wolde  noght  forsake    680
                   His  Pacience,  thanne  spak,
                   And  seide  how  that  he  fond  no  lak
                   In  nothing  which  sche  hadde  do:
                   For  it  was  wynter  time  tho,
                   And  wynter,  as  be  weie  of  kinde
                   Which  stormy  is,  as  men  it  finde,
                   Ferst  makth  the  wyndes  forto  blowe,
                   And  after  that  withinne  a  throwe
                   He  reyneth  and  the  watergates
                   Undoth;  "and  thus  my  wif  algates,    690
                   Which  is  with  reson  wel  besein,
                   Hath  mad  me  bothe  wynd  and  rein
                   After  the  Sesoun  of  the  yer."
                   And  thanne  he  sette  him  nerr  the  fer,
                   And  as  he  mihte  hise  clothes  dreide,
                   That  he  nomore  o  word  ne  seide;
                   Wherof  he  gat  him  somdel  reste,
                   For  that  him  thoghte  was  the  beste.
                   I  not  if  thilke  ensample  yit
                   Acordeth  with  a  mannes  wit,    700
                   To  soffre  as  Socrates  tho  dede:
                   And  if  it  falle  in  eny  stede
                   A  man  to  lese  so  his  galle,
                   Him  oghte  among  the  wommen  alle
                   In  loves  Court  be  juggement
                   The  name  bere  of  Pacient,
                   To  yive  ensample  to  the  goode
                   Of  pacience  how  that  it  stode,
                   That  othre  men  it  mihte  knowe.
                   And,  Sone,  if  thou  at  eny  throwe      710
                   Be  tempted  ayein  Pacience,
                   Tak  hiede  upon  this  evidence;
                   It  schal  per  cas  the  lasse  grieve.
                   Mi  fader,  so  as  I  believe,
                   Of  that  schal  be  no  maner  nede,
                   For  I  wol  take  so  good  hiede,
                   That  er  I  falle  in  such  assai,
                   I  thenke  eschuie  it,  if  I  mai.
                   Bot  if  ther  be  oght  elles  more
                   Wherof  I  mihte  take  lore,        720
                   I  preie  you,  so  as  I  dar,
                   Now  telleth,  that  I  mai  be  war,
                   Som  other  tale  in  this  matiere.
                   Sone,  it  is  evere  good  to  lere,
                   Wherof  thou  miht  thi  word  restreigne,
                   Er  that  thou  falle  in  eny  peine.
                   For  who  that  can  no  conseil  hyde,
                   He  mai  noght  faile  of  wo  beside,
                   Which  schal  befalle  er  he  it  wite,
                   As  I  finde  in  the  bokes  write.    730
                   Yit  cam  ther  nevere  good  of  strif,
                   To  seche  in  all  a  mannes  lif:
                   Thogh  it  beginne  on  pure  game,
                   Fulofte  it  torneth  into  grame
                   And  doth  grevance  upon  som  side.
                   Wherof  the  grete  Clerk  Ovide
                   After  the  lawe  which  was  tho
                   Of  Jupiter  and  of  Juno
                   Makth  in  his  bokes  mencioun
                   How  thei  felle  at  dissencioun      740
                   In  manere  as  it  were  a  borde,
                   As  thei  begunne  forto  worde
                   Among  hemself  in  privete:
                   And  that  was  upon  this  degree,
                   Which  of  the  tuo  more  amorous  is,
                   Or  man  or  wif.  And  upon  this
                   Thei  mihten  noght  acorde  in  on,
                   And  toke  a  jugge  therupon,
                   Which  cleped  is  Tiresias,
                   And  bede  him  demen  in  the  cas;    750
                   And  he  withoute  avisement
                   Ayein  Juno  yaf  juggement.
                   This  goddesse  upon  his  ansuere
                   Was  wroth  and  wolde  noght  forbere,
                   Bot  tok  awey  for  everemo
                   The  liht  fro  bothe  hise  yhen  tuo.
                   Whan  Jupiter  this  harm  hath  sein,
                   An  other  bienfait  therayein
                   He  yaf,  and  such  a  grace  him  doth,
                   That  for  he  wiste  he  seide  soth,      760
                   A  Sothseiere  he  was  for  evere:
                   Bot  yit  that  other  were  levere,
                   Have  had  the  lokinge  of  his  yhe,
                   Than  of  his  word  the  prophecie;
                   Bot  how  so  that  the  sothe  wente,
                   Strif  was  the  cause  of  that  he  hente
                   So  gret  a  peine  bodily.
                   Mi  Sone,  be  thou  war  ther  by,
                   And  hold  thi  tunge  stille  clos:
                   For  who  that  hath  his  word  desclos        770
                   Er  that  he  wite  what  he  mene,
                   He  is  fulofte  nyh  his  tene
                   And  lest  ful  many  time  grace,
                   Wher  that  he  wolde  his  thonk  pourchace.
                   And  over  this,  my  Sone  diere,
                   Of  othre  men,  if  thou  miht  hiere
                   In  privete  what  thei  have  wroght,
                   Hold  conseil  and  descoevere  it  noght,
                   For  Cheste  can  no  conseil  hele,
                   Or  be  it  wo  or  be  it  wele:      780
                   And  tak  a  tale  into  thi  mynde,
                   The  which  of  olde  ensample  I  finde.
                   Phebus,  which  makth  the  daies  lihte,
                   A  love  he  hadde,  which  tho  hihte
                   Cornide,  whom  aboven  alle
                   He  pleseth:  bot  what  schal  befalle
                   Of  love  ther  is  noman  knoweth,
                   Bot  as  fortune  hire  happes  throweth.
                   So  it  befell  upon  a  chaunce,
                   A  yong  kniht  tok  hire  aqueintance    790
                   And  hadde  of  hire  al  that  he  wolde:
                   Bot  a  fals  bridd,  which  sche  hath  holde
                   And  kept  in  chambre  of  pure  yowthe,
                   Discoevereth  all  that  evere  he  cowthe.
                   This  briddes  name  was  as  tho
                   Corvus,  the  which  was  thanne  also
                   Welmore  whyt  than  eny  Swan,
                   And  he  that  schrewe  al  that  he  can
                   Of  his  ladi  to  Phebus  seide;
                   And  he  for  wraththe  his  swerd  outbreide,        800
                   With  which  Cornide  anon  he  slowh.
                   Bot  after  him  was  wo  ynowh,
                   And  tok  a  full  gret  repentance,
                   Wherof  in  tokne  and  remembrance
                   Of  hem  whiche  usen  wicke  speche,
                   Upon  this  bridd  he  tok  this  wreche,
                   That  ther  he  was  snow  whyt  tofore,
                   Evere  afterward  colblak  therfore
                   He  was  transformed,  as  it  scheweth,
                   And  many  a  man  yit  him  beschreweth,      810
                   And  clepen  him  into  this  day
                   A  Raven,  be  whom  yit  men  mai
                   Take  evidence,  whan  he  crieth,
                   That  som  mishapp  it  signefieth.
                   Be  war  therfore  and  sei  the  beste,
                   If  thou  wolt  be  thiself  in  reste,
                   Mi  goode  Sone,  as  I  the  rede.
                   For  in  an  other  place  I  rede
                   Of  thilke  Nimphe  which  Laar  hihte:
                   For  sche  the  privete  be  nyhte,    820
                   How  Jupiter  lay  be  Jutorne,
                   Hath  told,  god  made  hire  overtorne:
                   Hire  tunge  he  kutte,  and  into  helle
                   For  evere  he  sende  hir  forto  duelle,
                   As  sche  that  was  noght  worthi  hiere
                   To  ben  of  love  a  Chamberere,
                   For  sche  no  conseil  cowthe  hele.
                   And  suche  adaies  be  now  fele
                   In  loves  Court,  as  it  is  seid,
                   That  lete  here  tunges  gon  unteid.    830
                   Mi  Sone,  be  thou  non  of  tho,
                   To  jangle  and  telle  tales  so,
                   And  namely  that  thou  ne  chyde,
                   For  Cheste  can  no  conseil  hide,
                   For  Wraththe  seide  nevere  wel.
                   Mi  fader,  soth  is  everydel
                   That  ye  me  teche,  and  I  wol  holde
                   The  reule  to  which  I  am  holde,
                   To  fle  the  Cheste,  as  ye  me  bidde,
                   For  wel  is  him  that  nevere  chidde.                840
                   Now  tell  me  forth  if  ther  be  more
                   As  touchende  unto  Wraththes  lore.
                   Of  Wraththe  yit  ther  is  an  other,
                   Which  is  to  Cheste  his  oghne  brother,
                   And  is  be  name  cleped  Hate,
                   That  soffreth  noght  withinne  his  gate
                   That  ther  come  owther  love  or  pes,
                   For  he  wol  make  no  reles
                   Of  no  debat  which  is  befalle.
                   Now  spek,  if  thou  art  on  of  alle,    850
                   That  with  this  vice  hast  ben  withholde.
                   As  yit  for  oght  that  ye  me  tolde,
                   Mi  fader,  I  not  what  it  is.
                   In  good  feith,  Sone,  I  trowe  yis.
                   Mi  fader,  nay,  bot  ye  me  lere.
                   Now  lest,  my  Sone,  and  thou  schalt  here.
                   Hate  is  a  wraththe  noght  schewende,
                   Bot  of  long  time  gaderende,
                   And  duelleth  in  the  herte  loken,
                   Til  he  se  time  to  be  wroken;        860
                   And  thanne  he  scheweth  his  tempeste
                   Mor  sodein  than  the  wilde  beste,
                   Which  wot  nothing  what  merci  is.
                   Mi  Sone,  art  thou  knowende  of  this?
                   My  goode  fader,  as  I  wene,
                   Now  wot  I  somdel  what  ye  mene;
                   Bot  I  dar  saufly  make  an  oth,
                   Mi  ladi  was  me  nevere  loth.
                   I  wol  noght  swere  natheles
                   That  I  of  hate  am  gulteles;    870
                   For  whanne  I  to  my  ladi  plie
                   Fro  dai  to  dai  and  merci  crie,
                   And  sche  no  merci  on  me  leith
                   Bot  schorte  wordes  to  me  seith,
                   Thogh  I  my  ladi  love  algate,
                   Tho  wordes  moste  I  nedes  hate;
                   And  wolde  thei  were  al  despent,
                   Or  so  ferr  oute  of  londe  went
                   That  I  nevere  after  scholde  hem  hiere;
                   And  yit  love  I  my  ladi  diere.      880
                   Thus  is  ther  Hate,  as  ye  mai  se,
                   Betwen  mi  ladi  word  and  me;
                   The  word  I  hate  and  hire  I  love,
                   What  so  me  schal  betide  of  love.
                   Bot  forthere  mor  I  wol  me  schryve,
                   That  I  have  hated  al  my  lyve
                   These  janglers,  whiche  of  here  Envie
                   Ben  evere  redi  forto  lie;
                   For  with  here  fals  compassement
                   Fuloften  thei  have  mad  me  schent      890
                   And  hindred  me  fulofte  time,
                   Whan  thei  no  cause  wisten  bime,
                   Bot  onliche  of  here  oghne  thoght:
                   And  thus  fuloften  have  I  boght
                   The  lie,  and  drank  noght  of  the  wyn.
                   I  wolde  here  happ  were  such  as  myn:
                   For  how  so  that  I  be  now  schrive,
                   To  hem  ne  mai  I  noght  foryive,
                   Til  that  I  se  hem  at  debat
                   With  love,  and  thanne  myn  astat        900
                   Thei  mihten  be  here  oghne  deme,
                   And  loke  how  wel  it  scholde  hem  qweme
                   To  hindre  a  man  that  loveth  sore.
                   And  thus  I  hate  hem  everemore,
                   Til  love  on  hem  wol  don  his  wreche:
                   For  that  schal  I  alway  beseche
                   Unto  the  mihti  Cupido,
                   That  he  so  mochel  wolde  do,
                   So  as  he  is  of  love  a  godd,
                   To  smyte  hem  with  the  same  rodd        910
                   With  which  I  am  of  love  smite;
                   So  that  thei  mihten  knowe  and  wite
                   How  hindringe  is  a  wofull  peine
                   To  him  that  love  wolde  atteigne.
                   Thus  evere  on  hem  I  wayte  and  hope,
                   Til  I  mai  sen  hem  lepe  a  lope,
                   And  halten  on  the  same  Sor
                   Which  I  do  now:  for  overmor
                   I  wolde  thanne  do  my  myht
                   So  forto  stonden  in  here  lyht,    920
                   That  thei  ne  scholden  finde  a  weie
                   To  that  thei  wolde,  bot  aweie
                   I  wolde  hem  putte  out  of  the  stede
                   Fro  love,  riht  as  thei  me  dede
                   With  that  thei  speke  of  me  be  mowthe.
                   So  wolde  I  do,  if  that  I  cowthe,
                   Of  hem,  and  this,  so  god  me  save,
                   Is  al  the  hate  that  I  have,
                   Toward  these  janglers  everydiel;
                   I  wolde  alle  othre  ferde  wel.      930
                   Thus  have  I,  fader,  said  mi  wille;
                   Say  ye  now  forth,  for  I  am  stille.
                   Mi  Sone,  of  that  thou  hast  me  said
                   I  holde  me  noght  fulli  paid:
                   That  thou  wolt  haten  eny  man,
                   To  that  acorden  I  ne  can,
                   Thogh  he  have  hindred  thee  tofore.
                   Bot  this  I  telle  thee  therfore,
                   Thou  miht  upon  my  beneicoun
                   Wel  haten  the  condicioun    940
                   Of  tho  janglers,  as  thou  me  toldest,
                   Bot  furthermor,  of  that  thou  woldest
                   Hem  hindre  in  eny  other  wise,
                   Such  Hate  is  evere  to  despise.
                   Forthi,  mi  Sone,  I  wol  thee  rede,
                   That  thou  drawe  in  be  frendlihede
                   That  thou  ne  miht  noght  do  be  hate;
                   So  miht  thou  gete  love  algate
                   And  sette  thee,  my  Sone,  in  reste,
                   For  thou  schalt  finde  it  for  the  beste.            950
                   And  over  this,  so  as  I  dar,
                   I  rede  that  thou  be  riht  war
                   Of  othre  mennes  hate  aboute,
                   Which  every  wysman  scholde  doute:
                   For  Hate  is  evere  upon  await,
                   And  as  the  fisshere  on  his  bait
                   Sleth,  whan  he  seth  the  fisshes  faste,
                   So,  whan  he  seth  time  ate  laste,
                   That  he  mai  worche  an  other  wo,
                   Schal  noman  tornen  him  therfro,        960
                   That  Hate  nyle  his  felonie
                   Fulfille  and  feigne  compaignie
                   Yit  natheles,  for  fals  Semblant
                   Is  toward  him  of  covenant
                   Withholde,  so  that  under  bothe
                   The  prive  wraththe  can  him  clothe,
                   That  he  schal  seme  of  gret  believe.
                   Bot  war  thee  wel  that  thou  ne  lieve
                   Al  that  thou  sest  tofore  thin  yhe,
                   So  as  the  Gregois  whilom  syhe:    970
                   The  bok  of  Troie  who  so  rede,
                   Ther  mai  he  finde  ensample  in  dede.
                   Sone  after  the  destruccioun,
                   Whan  Troie  was  al  bete  doun
                   And  slain  was  Priamus  the  king,
                   The  Gregois,  whiche  of  al  this  thing
                   Ben  cause,  tornen  hom  ayein.
                   Ther  mai  noman  his  happ  withsein;
                   It  hath  be  sen  and  felt  fulofte,
                   The  harde  time  after  the  softe:        980
                   Be  See  as  thei  forth  homward  wente,
                   A  rage  of  gret  tempeste  hem  hente;
                   Juno  let  bende  hire  parti  bowe,
                   The  Sky  wax  derk,  the  wynd  gan  blowe,
                   The  firy  welkne  gan  to  thondre,
                   As  thogh  the  world  scholde  al  to  sondre;
                   Fro  hevene  out  of  the  watergates
                   The  reyni  Storm  fell  doun  algates
                   And  al  here  takel  made  unwelde,
                   That  noman  mihte  himself  bewelde.    990
                   Ther  mai  men  hiere  Schipmen  crie,
                   That  stode  in  aunter  forto  die:
                   He  that  behinde  sat  to  stiere
                   Mai  noght  the  forestempne  hiere;
                   The  Schip  aros  ayein  the  wawes,
                   The  lodesman  hath  lost  his  lawes,
                   The  See  bet  in  on  every  side:
                   Thei  nysten  what  fortune  abide,
                   Bot  sette  hem  al  in  goddes  wille,
                   Wher  he  hem  wolde  save  or  spille.    1000
                   And  it  fell  thilke  time  thus:
                   Ther  was  a  king,  the  which  Namplus
                   Was  hote,  and  he  a  Sone  hadde,
                   At  Troie  which  the  Gregois  ladde,
                   As  he  that  was  mad  Prince  of  alle,
                   Til  that  fortune  let  him  falle:
                   His  name  was  Palamades.
                   Bot  thurgh  an  hate  natheles
                   Of  some  of  hem  his  deth  was  cast
                   And  he  be  tresoun  overcast.    1010
                   His  fader,  whan  he  herde  it  telle,
                   He  swor,  if  evere  his  time  felle,
                   He  wolde  him  venge,  if  that  he  mihte,
                   And  therto  his  avou  behihte:
                   And  thus  this  king  thurgh  prive  hate
                   Abod  upon  await  algate,
                   For  he  was  noght  of  such  emprise
                   To  vengen  him  in  open  wise.
                   The  fame,  which  goth  wyde  where,
                   Makth  knowe  how  that  the  Gregois  were        1020
                   Homward  with  al  the  felaschipe
                   Fro  Troie  upon  the  See  be  Schipe.
                   Namplus,  whan  he  this  understod,
                   And  knew  the  tydes  of  the  flod,
                   And  sih  the  wynd  blew  to  the  lond,
                   A  gret  deceipte  anon  he  fond
                   Of  prive  hate,  as  thou  schalt  hiere,
                   Wherof  I  telle  al  this  matiere.
                   This  king  the  weder  gan  beholde,
                   And  wiste  wel  thei  moten  holde    1030
                   Here  cours  endlong  his  marche  riht,
                   And  made  upon  the  derke  nyht
                   Of  grete  Schydes  and  of  blockes
                   Gret  fyr  ayein  the  grete  rockes,
                   To  schewe  upon  the  helles  hihe,
                   So  that  the  Flete  of  Grece  it  sihe.
                   And  so  it  fell  riht  as  he  thoghte:
                   This  Flete,  which  an  havene  soghte,
                   The  bryghte  fyres  sih  a  ferr,
                   And  thei  hem  drowen  nerr  and  nerr,        1040
                   And  wende  wel  and  understode
                   How  al  that  fyr  was  made  for  goode,
                   To  schewe  wher  men  scholde  aryve,
                   And  thiderward  thei  hasten  blyve.
                   In  Semblant,  as  men  sein,  is  guile,
                   And  that  was  proved  thilke  while;
                   The  Schip,  which  wende  his  helpe  acroche,
                   Drof  al  to  pieces  on  the  roche,
                   And  so  ther  deden  ten  or  twelve;
                   Ther  mihte  noman  helpe  himselve,      1050
                   For  ther  thei  wenden  deth  ascape,
                   Withouten  help  here  deth  was  schape.
                   Thus  thei  that  comen  ferst  tofore
                   Upon  the  Rockes  be  forlore,
                   Bot  thurgh  the  noise  and  thurgh  the  cri
                   These  othre  were  al  war  therby;
                   And  whan  the  dai  began  to  rowe,
                   Tho  mihten  thei  the  sothe  knowe,
                   That  wher  they  wenden  frendes  finde,
                   Thei  founden  frenschipe  al  behinde.      1060
                   The  lond  was  thanne  sone  weyved,
                   Wher  that  thei  hadden  be  deceived,
                   And  toke  hem  to  the  hihe  See;
                   Therto  thei  seiden  alle  yee,
                   Fro  that  dai  forth  and  war  thei  were
                   Of  that  thei  hadde  assaied  there.
                   Mi  Sone,  hierof  thou  miht  avise
                   How  fraude  stant  in  many  wise
                   Amonges  hem  that  guile  thenke;
                   Ther  is  no  Scrivein  with  his  enke    1070
                   Which  half  the  fraude  wryte  can
                   That  stant  in  such  a  maner  man:
                   Forthi  the  wise  men  ne  demen
                   The  thinges  after  that  thei  semen,
                   Bot  after  that  thei  knowe  and  finde.
                   The  Mirour  scheweth  in  his  kinde
                   As  he  hadde  al  the  world  withinne,
                   And  is  in  soth  nothing  therinne;
                   And  so  farth  Hate  for  a  throwe:
                   Til  he  a  man  hath  overthrowe,      1080
                   Schal  noman  knowe  be  his  chere
                   Which  is  avant,  ne  which  arere.
                   Forthi,  mi  Sone,  thenke  on  this.
                   Mi  fader,  so  I  wole  ywiss;
                   And  if  ther  more  of  Wraththe  be,
                   Now  axeth  forth  per  charite,
                   As  ye  be  youre  bokes  knowe,
                   And  I  the  sothe  schal  beknowe.
                   Mi  Sone,  thou  schalt  understonde
                   That  yit  towardes  Wraththe  stonde    1090
                   Of  dedly  vices  othre  tuo:
                   And  forto  telle  here  names  so,
                   It  is  Contek  and  Homicide,
                   That  ben  to  drede  on  every  side.
                   Contek,  so  as  the  bokes  sein,
                   Folhast  hath  to  his  Chamberlein,
                   Be  whos  conseil  al  unavised
                   Is  Pacience  most  despised,
                   Til  Homicide  with  hem  meete.
                   Fro  merci  thei  ben  al  unmeete,    1100
                   And  thus  ben  thei  the  worste  of  alle
                   Of  hem  whiche  unto  wraththe  falle,
                   In  dede  bothe  and  ek  in  thoght:
                   For  thei  acompte  here  wraththe  at  noght,
                   Bot  if  ther  be  schedinge  of  blod;
                   And  thus  lich  to  a  beste  wod
                   Thei  knowe  noght  the  god  of  lif.
                   Be  so  thei  have  or  swerd  or  knif
                   Here  dedly  wraththe  forto  wreke,
                   Of  Pite  list  hem  noght  to  speke;      1110
                   Non  other  reson  thei  ne  fonge,
                   Bot  that  thei  ben  of  mihtes  stronge.
                   Bot  war  hem  wel  in  other  place,
                   Where  every  man  behoveth  grace,
                   Bot  ther  I  trowe  it  schal  hem  faile,
                   To  whom  no  merci  mihte  availe,
                   Bot  wroghten  upon  tiraundie,
                   That  no  pite  ne  mihte  hem  plie.
                   Now  tell,  my  Sone.  Fader,  what?
                   If  thou  hast  be  coupable  of  that.    1120
                   Mi  fader,  nay,  Crist  me  forbiede:
                   I  speke  onliche  as  of  the  dede,
                   Of  which  I  nevere  was  coupable
                   Withoute  cause  resonable.
                   Bot  this  is  noght  to  mi  matiere
                   Of  schrifte,  why  we  sitten  hiere;
                   For  we  ben  sett  to  schryve  of  love,
                   As  we  begunne  ferst  above:
                   And  natheles  I  am  beknowe
                   That  as  touchende  of  loves  throwe,        1130
                   Whan  I  my  wittes  overwende,
                   Min  hertes  contek  hath  non  ende,
                   Bot  evere  it  stant  upon  debat
                   To  gret  desese  of  myn  astat
                   As  for  the  time  that  it  lasteth.
                   For  whan  mi  fortune  overcasteth
                   Hire  whiel  and  is  to  me  so  strange,
                   And  that  I  se  sche  wol  noght  change,
                   Than  caste  I  al  the  world  aboute,
                   And  thenke  hou  I  at  home  and  oute    1140
                   Have  al  my  time  in  vein  despended,
                   And  se  noght  how  to  ben  amended,
                   Bot  rathere  forto  be  empeired,
                   As  he  that  is  welnyh  despeired:
                   For  I  ne  mai  no  thonk  deserve,
                   And  evere  I  love  and  evere  I  serve,
                   And  evere  I  am  aliche  nerr.
                   Thus,  for  I  stonde  in  such  a  wer,
                   I  am,  as  who  seith,  out  of  herre;
                   And  thus  upon  miself  the  werre    1150
                   I  bringe,  and  putte  out  alle  pes,
                   That  I  fulofte  in  such  a  res
                   Am  wery  of  myn  oghne  lif.
                   So  that  of  Contek  and  of  strif
                   I  am  beknowe  and  have  ansuerd,
                   As  ye,  my  fader,  now  have  herd.
                   Min  herte  is  wonderly  begon
                   With  conseil,  wherof  witt  is  on,
                   Which  hath  resoun  in  compaignie;
                   Ayein  the  whiche  stant  partie      1160
                   Will,  which  hath  hope  of  his  acord,
                   And  thus  thei  bringen  up  descord.
                   Witt  and  resoun  conseilen  ofte
                   That  I  myn  herte  scholde  softe,
                   And  that  I  scholde  will  remue
                   And  put  him  out  of  retenue,
                   Or  elles  holde  him  under  fote:
                   For  as  thei  sein,  if  that  he  mote
                   His  oghne  rewle  have  upon  honde,
                   Ther  schal  no  witt  ben  understonde.      1170
                   Of  hope  also  thei  tellen  this,
                   That  overal,  wher  that  he  is,
                   He  set  the  herte  in  jeupartie
                   With  wihssinge  and  with  fantasie,
                   And  is  noght  trewe  of  that  he  seith,
                   So  that  in  him  ther  is  no  feith:
                   Thus  with  reson  and  wit  avised
                   Is  will  and  hope  aldai  despised.
                   Reson  seith  that  I  scholde  leve
                   To  love,  wher  ther  is  no  leve      1180
                   To  spede,  and  will  seith  therayein
                   That  such  an  herte  is  to  vilein,
                   Which  dar  noght  love  and  til  he  spede,
                   Let  hope  serve  at  such  a  nede:
                   He  seith  ek,  where  an  herte  sit
                   Al  hol  governed  upon  wit,
                   He  hath  this  lyves  lust  forlore.
                   And  thus  myn  herte  is  al  totore
                   Of  such  a  Contek  as  thei  make:
                   Bot  yit  I  mai  noght  will  forsake,    1190
                   That  he  nys  Maister  of  my  thoght,
                   Or  that  I  spede,  or  spede  noght.
                   Thou  dost,  my  Sone,  ayein  the  riht;
                   Bot  love  is  of  so  gret  a  miht,
                   His  lawe  mai  noman  refuse,
                   So  miht  thou  thee  the  betre  excuse.
                   And  natheles  thou  schalt  be  lerned
                   That  will  scholde  evere  be  governed
                   Of  reson  more  than  of  kinde,
                   Wherof  a  tale  write  I  finde.        1200
                   A  Philosophre  of  which  men  tolde
                   Ther  was  whilom  be  daies  olde,
                   And  Diogenes  thanne  he  hihte.
                   So  old  he  was  that  he  ne  mihte
                   The  world  travaile,  and  for  the  beste
                   He  schop  him  forto  take  his  reste,
                   And  duelte  at  hom  in  such  a  wise,
                   That  nyh  his  hous  he  let  devise
                   Endlong  upon  an  Axeltre
                   To  sette  a  tonne  in  such  degre,        1210
                   That  he  it  mihte  torne  aboute;
                   Wherof  on  hed  was  taken  oute,
                   For  he  therinne  sitte  scholde
                   And  torne  himself  so  as  he  wolde,
                   To  take  their  and  se  the  hevene
                   And  deme  of  the  planetes  sevene,
                   As  he  which  cowthe  mochel  what.
                   And  thus  fulofte  there  he  sat
                   To  muse  in  his  philosophie
                   Solein  withoute  compaignie:    1220
                   So  that  upon  a  morwetyde,
                   As  thing  which  scholde  so  betyde,
                   Whan  he  was  set  ther  as  him  liste
                   To  loke  upon  the  Sonne  ariste,
                   Wherof  the  propretes  he  sih,
                   It  fell  ther  cam  ridende  nyh
                   King  Alisandre  with  a  route;
                   And  as  he  caste  his  yhe  aboute,
                   He  sih  this  Tonne,  and  what  it  mente
                   He  wolde  wite,  and  thider  sente        1230
                   A  knyht,  be  whom  he  mihte  it  knowe,
                   And  he  himself  that  ilke  throwe
                   Abod,  and  hoveth  there  stille.
                   This  kniht  after  the  kinges  wille
                   With  spore  made  his  hors  to  gon
                   And  to  the  tonne  he  cam  anon,
                   Wher  that  he  fond  a  man  of  Age,
                   And  he  him  tolde  the  message,
                   Such  as  the  king  him  hadde  bede,
                   And  axeth  why  in  thilke  stede      1240
                   The  Tonne  stod,  and  what  it  was.
                   And  he,  which  understod  the  cas,
                   Sat  stille  and  spak  no  word  ayein.
                   The  kniht  bad  speke  and  seith,  "Vilein,
                   Thou  schalt  me  telle,  er  that  I  go;
                   It  is  thi  king  which  axeth  so."
                   "Mi  king,"  quod  he,  "that  were  unriht."
                   "What  is  he  thanne?"  seith  the  kniht,
                   "Is  he  thi  man?"  "That  seie  I  noght,"
                   Quod  he,  "bot  this  I  am  bethoght,    1250
                   Mi  mannes  man  hou  that  he  is."
                   "Thou  lyest,  false  cherl,  ywiss,"
                   The  kniht  him  seith,  and  was  riht  wroth,
                   And  to  the  king  ayein  he  goth
                   And  tolde  him  how  this  man  ansuerde.
                   The  king,  whan  he  this  tale  herde,
                   Bad  that  thei  scholden  alle  abyde,
                   For  he  himself  wol  thider  ryde.
                   And  whan  he  cam  tofore  the  tonne,
                   He  hath  his  tale  thus  begonne:    1260
                   "Alheil,"  he  seith,  "what  man  art  thou?"
                   Quod  he,  "Such  on  as  thou  sest  now."
                   The  king,  which  hadde  wordes  wise,
                   His  age  wolde  noght  despise,
                   Bot  seith,  "Mi  fader,  I  thee  preie
                   That  thou  me  wolt  the  cause  seie,
                   How  that  I  am  thi  mannes  man."
                   "Sire  king,"  quod  he,  "and  that  I  can,
                   If  that  thou  wolt."  "Yis,"  seith  the  king.
                   Quod  he,  "This  is  the  sothe  thing:        1270
                   Sith  I  ferst  resoun  understod,
                   And  knew  what  thing  was  evel  and  good,
                   The  will  which  of  my  bodi  moeveth,
                   Whos  werkes  that  the  god  reproeveth,
                   I  have  restreigned  everemore,
                   As  him  which  stant  under  the  lore
                   Of  reson,  whos  soubgit  he  is,
                   So  that  he  mai  noght  don  amis:
                   And  thus  be  weie  of  covenant
                   Will  is  my  man  and  my  servant,    1280
                   And  evere  hath  ben  and  evere  schal.
                   And  thi  will  is  thi  principal,
                   And  hath  the  lordschipe  of  thi  witt,
                   So  that  thou  cowthest  nevere  yit
                   Take  o  dai  reste  of  thi  labour;
                   Bot  forto  ben  a  conquerour
                   Of  worldes  good,  which  mai  noght  laste,
                   Thou  hiest  evere  aliche  faste,
                   Wher  thou  no  reson  hast  to  winne:
                   And  thus  thi  will  is  cause  of  Sinne,    1290
                   And  is  thi  lord,  to  whom  thou  servest,
                   Wherof  thou  litel  thonk  deservest."
                   The  king  of  that  he  thus  answerde
                   Was  nothing  wroth,  bot  whanne  he  herde
                   The  hihe  wisdom  which  he  seide,
                   With  goodly  wordes  this  he  preide,
                   That  he  him  wolde  telle  his  name.
                   "I  am,"  quod  he,  "that  ilke  same,
                   The  which  men  Diogenes  calle."
                   Tho  was  the  king  riht  glad  withalle,    1300
                   For  he  hadde  often  herd  tofore
                   What  man  he  was,  so  that  therfore
                   He  seide,  "O  wise  Diogene,
                   Now  schal  thi  grete  witt  be  sene;
                   For  thou  schalt  of  my  yifte  have
                   What  worldes  thing  that  thou  wolt  crave."
                   Quod  he,  "Thanne  hove  out  of  mi  Sonne,
                   And  let  it  schyne  into  mi  Tonne;
                   For  thou  benymst  me  thilke  yifte,
                   Which  lith  noght  in  thi  miht  to  schifte:        1310
                   Non  other  good  of  thee  me  nedeth."
                   This  king,  whom  every  contre  dredeth,
                   Lo,  thus  he  was  enformed  there:
                   Wherof,  my  Sone,  thou  miht  lere
                   How  that  thi  will  schal  noght  be  lieved,
                   Where  it  is  noght  of  wit  relieved.
                   And  thou  hast  seid  thiself  er  this
                   How  that  thi  will  thi  maister  is;
                   Thurgh  which  thin  hertes  thoght  withinne
                   Is  evere  of  Contek  to  beginne,    1320
                   So  that  it  is  gretli  to  drede
                   That  it  non  homicide  brede.
                   For  love  is  of  a  wonder  kinde,
                   And  hath  hise  wittes  ofte  blinde,
                   That  thei  fro  mannes  reson  falle;
                   Bot  whan  that  it  is  so  befalle
                   That  will  schal  the  corage  lede,
                   In  loves  cause  it  is  to  drede:
                   Wherof  I  finde  ensample  write,
                   Which  is  behovely  forto  wite.      1330
                   I  rede  a  tale,  and  telleth  this:
                   The  Cite  which  Semiramis
                   Enclosed  hath  with  wall  aboute,
                   Of  worthi  folk  with  many  a  route
                   Was  enhabited  here  and  there;
                   Among  the  whiche  tuo  ther  were
                   Above  alle  othre  noble  and  grete,
                   Dwellende  tho  withinne  a  Strete
                   So  nyh  togedre,  as  it  was  sene,
                   That  ther  was  nothing  hem  betwene,        1340
                   Bot  wow  to  wow  and  wall  to  wall.
                   This  o  lord  hadde  in  special
                   A  Sone,  a  lusti  Bacheler,
                   In  al  the  toun  was  non  his  pier:
                   That  other  hadde  a  dowhter  eke,
                   In  al  the  lond  that  forto  seke
                   Men  wisten  non  so  faire  as  sche.
                   And  fell  so,  as  it  scholde  be,
                   This  faire  dowhter  nyh  this  Sone
                   As  thei  togedre  thanne  wone,        1350
                   Cupide  hath  so  the  thinges  schape,
                   That  thei  ne  mihte  his  hand  ascape,
                   That  he  his  fyr  on  hem  ne  caste:
                   Wherof  her  herte  he  overcaste
                   To  folwe  thilke  lore  and  suie
                   Which  nevere  man  yit  miht  eschuie;
                   And  that  was  love,  as  it  is  happed,
                   Which  hath  here  hertes  so  betrapped,
                   That  thei  be  alle  weies  seche
                   How  that  thei  mihten  winne  a  speche,    1360
                   Here  wofull  peine  forto  lisse.
                   Who  loveth  wel,  it  mai  noght  misse,
                   And  namely  whan  ther  be  tuo
                   Of  on  acord,  how  so  it  go,
                   Bot  if  that  thei  som  weie  finde;
                   For  love  is  evere  of  such  a  kinde
                   And  hath  his  folk  so  wel  affaited,
                   That  howso  that  it  be  awaited,
                   Ther  mai  noman  the  pourpos  lette:
                   And  thus  betwen  hem  tuo  thei  sette        1370
                   And  hole  upon  a  wall  to  make,
                   Thurgh  which  thei  have  her  conseil  take
                   At  alle  times,  whan  thei  myhte.
                   This  faire  Maiden  Tisbee  hihte,
                   And  he  whom  that  sche  loveth  hote
                   Was  Piramus  be  name  hote.
                   So  longe  here  lecoun  thei  recorden,
                   Til  ate  laste  thei  acorden
                   Be  nihtes  time  forto  wende
                   Al  one  out  fro  the  tounes  ende,        1380
                   Wher  was  a  welle  under  a  Tree;
                   And  who  cam  ferst,  or  sche  or  he,
                   He  scholde  stille  there  abide.
                   So  it  befell  the  nyhtes  tide
                   This  maiden,  which  desguised  was,
                   Al  prively  the  softe  pas
                   Goth  thurgh  the  large  toun  unknowe,
                   Til  that  sche  cam  withinne  a  throwe
                   Wher  that  sche  liketh  forto  duelle,
                   At  thilke  unhappi  freisshe  welle,    1390
                   Which  was  also  the  Forest  nyh.
                   Wher  sche  comende  a  Leoun  syh
                   Into  the  feld  to  take  his  preie,
                   In  haste  and  sche  tho  fledde  aweie,
                   So  as  fortune  scholde  falle,
                   For  feere  and  let  hire  wympel  falle
                   Nyh  to  the  welle  upon  therbage.
                   This  Leoun  in  his  wilde  rage
                   A  beste,  which  that  he  fond  oute,
                   Hath  slain,  and  with  his  blodi  snoute,      1400
                   Whan  he  hath  eten  what  he  wolde,
                   To  drynke  of  thilke  stremes  colde
                   Cam  to  the  welle,  where  he  fond
                   The  wympel,  which  out  of  hire  hond
                   Was  falle,  and  he  it  hath  todrawe,
                   Bebled  aboute  and  al  forgnawe;
                   And  thanne  he  strawhte  him  forto  drinke
                   Upon  the  freisshe  welles  brinke,
                   And  after  that  out  of  the  plein
                   He  torneth  to  the  wode  ayein.      1410
                   And  Tisbee  dorste  noght  remue,
                   Bot  as  a  bridd  which  were  in  Mue
                   Withinne  a  buissh  sche  kepte  hire  clos
                   So  stille  that  sche  noght  aros;
                   Unto  hirself  and  pleigneth  ay.
                   And  fell,  whil  that  sche  there  lay,
                   This  Piramus  cam  after  sone
                   Unto  the  welle,  and  be  the  Mone
                   He  fond  hire  wimpel  blodi  there.
                   Cam  nevere  yit  to  mannes  Ere        1420
                   Tidinge,  ne  to  mannes  sihte
                   Merveile,  which  so  sore  aflihte
                   A  mannes  herte,  as  it  tho  dede
                   To  him,  which  in  the  same  stede
                   With  many  a  wofull  compleignynge
                   Began  his  handes  forto  wringe,
                   As  he  which  demeth  sikerly
                   That  sche  be  ded:  and  sodeinly
                   His  swerd  al  nakid  out  he  breide
                   In  his  folhaste,  and  thus  he  seide:      1430
                   "I  am  cause  of  this  felonie,
                   So  it  is  resoun  that  I  die,
                   As  sche  is  ded  be  cause  of  me."
                   And  with  that  word  upon  his  kne
                   He  fell,  and  to  the  goddes  alle
                   Up  to  the  hevene  he  gan  to  calle,
                   And  preide,  sithen  it  was  so
                   That  he  may  noght  his  love  as  tho
                   Have  in  this  world,  that  of  her  grace
                   He  miht  hire  have  in  other  place,    1440
                   For  hiere  wolde  he  noght  abide,
                   He  seith:  bot  as  it  schal  betide,
                   The  Pomel  of  his  swerd  to  grounde
                   He  sette,  and  thurgh  his  herte  a  wounde
                   He  made  up  to  the  bare  hilte:
                   And  in  this  wise  himself  he  spilte
                   With  his  folhaste  and  deth  he  nam;
                   For  sche  withinne  a  while  cam,
                   Wher  he  lai  ded  upon  his  knif.
                   So  wofull  yit  was  nevere  lif        1450
                   As  Tisbee  was,  whan  sche  him  sih:
                   Sche  mihte  noght  o  word  on  hih
                   Speke  oute,  for  hire  herte  schette,
                   That  of  hir  lif  no  pris  sche  sette,
                   Bot  ded  swounende  doun  sche  fell.
                   Til  after,  whanne  it  so  befell
                   That  sche  out  of  hire  traunce  awok,
                   With  many  a  wofull  pitous  lok
                   Hire  yhe  alwei  among  sche  caste
                   Upon  hir  love,  and  ate  laste        1460
                   Sche  cawhte  breth  and  seide  thus:
                   "O  thou  which  cleped  art  Venus,
                   Goddesse  of  love,  and  thou,  Cupide,
                   Which  loves  cause  hast  forto  guide,
                   I  wot  now  wel  that  ye  be  blinde,
                   Of  thilke  unhapp  which  I  now  finde
                   Only  betwen  my  love  and  me.
                   This  Piramus,  which  hiere  I  se
                   Bledende,  what  hath  he  deserved?
                   For  he  youre  heste  hath  kept  and  served,        1470
                   And  was  yong  and  I  bothe  also:
                   Helas,  why  do  ye  with  ous  so?
                   Ye  sette  oure  herte  bothe  afyre,
                   And  maden  ous  such  thing  desire
                   Wherof  that  we  no  skile  cowthe;
                   Bot  thus  oure  freisshe  lusti  yowthe
                   Withoute  joie  is  al  despended,
                   Which  thing  mai  nevere  ben  amended:
                   For  as  of  me  this  wol  I  seie,
                   That  me  is  levere  forto  deie        1480
                   Than  live  after  this  sorghful  day."
                   And  with  this  word,  where  as  he  lay,
           

Íîâ³ òâîðè